Tina Vallès: "Volia esbrinar com es fabriquen els records, què fa que una mateixa vivència per
Tina Vallès (Barcelona, 1976). Filòloga, de formació. Escriptora, traductora i correctora, de professió. És autora dels reculls de contes L’aeroplà del Raval (2006), Un altre got d’absenta (2012) i El parèntesi més llarg (2013; Premi Mercè Rodoreda 2012; traduït al castellà), i de les novel·les Maic (2011) i La memòria de l’arbre (2017; premi Anagrama Llibres de novel·la 2017 i premi M. Àngels Anglada 2018; traduït al castellà i a l’italià, i properament al portuguès, gallec, turc i francès). També escriu per al públic més petit i exigent: Bocabava (2016; traduït al castellà i al portuguès), Totes les pors (2016); La marieta sense taques (2017), Crec (2017; traduït al castellà) i Erra (2018; traduït al castellà). Cada quinze dies escriu un article a Vilaweb. I és coeditora del portal Paper de vidre amb Guillem Miralles.
Texto: www.tinavalles.cat
Fotografías: Cedidas pola autora.
- Cal é a orixe de La memòria de l'arbre (Anagrama, 2017)?
Aquesta novel·la la vaig començar a pensar l’any 2013. Volia esbrinar com es fabriquen els records, què fa que una mateixa vivència per a una persona esdevingui un record inesborrable i per a una altra no. Vaig pensar que els primers records en principi tenen molt a veure amb els avis i des d’aleshores vaig tenir clar que la història havia de girar al voltant de la relació d’un avi i un net. I tot va engegar a partir d’aquí. Després van arribar els arbres. Sense pensar-ho, sense planificar-ho. Duia mitja novel·la escrita i em vaig adonar que hi sortien molts arbres, i el que fins aleshores era La memòria de l’avi va passar a dir-se La memòria de l’arbre.
- Esta novela recibiu o Premio Anagrama de Novela 2017. Como recibiu no seu momento a noticia?
Amb molta alegria: és un premi important i sobretot representa publicar amb una editorial de molt d’abast. La mena de sobreexposició mediàtica que demana un premi d’aquests m’aclapara, però és el “preu” que s’ha de pagar per això i el vaig pagar de gust. El llibre ha arribat a molts lectors i tinc clar que en bona part és gràcies al segell que em publica. El 16 de gener de 2017 va ser un dia molt, molt feliç.
- En galego a editorial Kalandraka publicou esta novela en tradución de Xavier Rodríguez Baixeras. Pensou algunha vez en ter a súa obra traducida en outras linguas do estado?
Estic encantada amb la traducció del Xavier, deixa-m’ho dir. I publicar amb Kalandraka, un segell que adoro, és tot un honor. Jo em pensava que la novel·la només es publicaria en català. Ni en el millor dels meus somnis hauria imaginat que es traduís a tants idiomes. I em fa una il·lusió especial que s’hagi traduït al gallec, idioma que entenc, que vaig estudiar i que estimo.
- Coñece a realidade da lingua en Galicia? Cal é a sensación dende fora?
Una mica. La sensació des de fora és que les passeu més magres que a Catalunya, que ja és dir, però que hi ha un teixit de resistència linguisticocultural que sovint des d’una posició absolutament militant, altruista i voluntària fa tot el que pot per la llengua i la literatura gallega. Tinc la sort d’estar en contacte amb alguns poetes gallecs, per feina, com ara Gonzalo Hermo i Míriam Ferradans, i d’establir ponts de contacte i complicitat entre les dues literatures. Junts podem arribar més lluny i ho hem d’aprofitar.
- Cre que poderemos ver proximamente algún dos seus outros títulos proximamente en galego?
Doncs m’encantaria, però de moment no en tinc cap notícia.
- En esta época de inestabilidade que vivimos, a literatura é un refuxio. Poderíanos recomendar algunhas obras para ler nesta época?
Davant de la saturació de recomanacions que corren per les xarxes aquests dies et dic que no, que no m’hi atreveixo. Aquests dies són difícils, costa concentrar-se a llegir perquè estem amoïnats i la incertesa se’ns menja. Jo el que recomanaria és que cadascú passegés per davant de les prestatgeries de llibres de casa seva i hi cerqués un llibre per rellegir. Penso que no hi ha un moment millor per tornar als llibres que ens van agradar. Jo rellegiré Palomar d’Italo Calvino, la novel·la que he llegit més vegades a la meva vida!
- Se tivese que recomendar algún dos seus libros en concreto para este momento. Cal pensa que sería o máis axeitado?
Doncs em penso que recomanaria o bé els contes d’El parèntesi més llarg (Proa, 2013; també els podeu trobar en castellà publicats per Godall Edicions al 2017 i traduïts per Gonzalo Torné) perquè són contes de pauses, d’interrupcions dins de la vida diària que diria que lliguen força amb aquesta enorme pausa en què vivim tots des que va començar l’estat d’alarma. I també recomanaria, a grans i petits, el meu àlbum Crec (Kireei, 2017; en castellà a la mateixa editorial) perquè és una història esperançada sobre la recuperació de la llibertat amb la complicitat de la natura, un conte protagonitzat per una branca que tota sola inicia una petita revolució al bosc per trencar un silenci imposat de fa segles.
- Para rematar. Ten algún proxecto en marcha ou finalizado do que poida adiantar algo?
Sempre tinc projectes en marxa! Ara he acabat d’escriure una novel·la per a lectors de 10-12 anys sobre la timidesa. I també un àlbum infantil. No sé quan sortiran perquè els he acabat d’escriure en un mal moment i ves a saber quan els editors tornaran a estar receptius a noves propostes. Però no deixo d’escriure. Ara tinc un altre projecte en marxa, per a adults, i d’aquest encara no en puc avançar res.
